La dura realitat

Si mireu el lateral d'aquest bloc, podreu veure que he afegit enllaços als principals sindicats. No vull fer favoritismes però m'ha semblat normal començar pels que estan presents a les taules de negociació. És convenient consultar-les per estar informat. La millor web en aquest aspecte és la de l'UGT. És la que presenta millor les notícies i és molt fàcil accedir-hi. La pitjor de les tres és possiblement la de CATAC que està molt poc actualitzada. Però això només és pel que fa a l'accés a les seves pàgines.
No volia, evidentment, parlar només d'això. Volia analitzar una mica la posició dels sindicats sobre uns quants temes. I això després de llegir les notícies que han publicat després de la reunió amb la Direcció General del passat dia 8 -per cert avui tenen una altra reunió-.
Parlen de moltes coses, les podeu consultar a les seves planes. Avui volia parlar d'alguna d'aquestes coses. Aquelles que tenen a veure amb les condicions diàries de feina als nostres centres. No dic que la resta de coses no siguin importants però com ja les tenim presents habitualment, avui he volgut parlar de les que no reparem habitualment.
Per fi els sindicats parlen d'àrees de descans i del que anomenen màquines de vending. Pot semblar una tonteria però la gent que fa nits i que vol menjar alguna cosa, prendre un cafè o preparar-se alguna cosa calenta per sopar sap perfectament del que parlo. I de com és de frustant no poder-ho fer amb un mínim de condicions. I són coses de les que habitualment no es parla. Potser perquè no són tan importants. Potser perquè en molts casos ha desaparegut la presència sindical als centres. Senzillament perquè no tenim delegats a interior mirant de sol.lucionar les coses o potser perquè els que hi són es dediquen a altres coses o potser perquè s'amaguen i els fa vergonya dir que són delegats de tal o qual sindicat. En qualsevol cas, és un petit drama. Algú ha de denunciar les mancances i les disfuncions i, ens agradi o no, els millors per fer-ho són els sindicats. I més tard o més d'hora s'hauran de plantejar tornar als centres i sortir de l'anonimat.
En un altre ordre de coses, si comparem la valoració d'UGT i de CCOO sobre la reunió veiem que no valoren els mateixos temes. Comparo només aquestas dos sindicats perquè CATAC no fa cap valoració de la reunió.  A la plana de l'UGT parla de l'existència de xinxes a la pressó Model mentre que a la valoració de CCOO no es fa. Per què? Per UGT són importants i per CCOO no ho són? De fet, fins i tot UGT diu que no s'hauria de parlar d'això en una reunió amb la Direcció General.
És un greu error. I tant que s'ha de parlar. No hauria d'haver aquest problema però si existeix se n'ha de parlar. I més important, se n'ha de sol.lucionar. És exactament el mateix problema, la gent que no treballa a interior no pot valorar correctament les problemàtiques d'interior.
La sol.lució torna a ser la mateixa. Els sindicats han de tornar als centres i fer la seva feina sindical. Amb humilitat i honestedat. Assumint les errades i intentar sol.lucionar els problemes.
Esperarem la valoració de la propera reunió. Mestrentant, manifesteu la vostra opinió. És una opinió important.

Sol.lució salomònica

Després del primer apunt del bloc -des del meu punt de vista obligat però que potser no aporta massa   a la millora de la vida a la terra- vaig estar pensant quin seria el tema d'aquest apunt. Perquè això començaria a marcar el to d'aquests escrits. No faltaven temes: les retallades passades i futures, les mobilitzacions, els interrogatoris dels mossos a alguns companys nostres, l'actitud dels sindicats davant de tot això, la visita del nou sindicat...

Tot era molt interessant, sens dubte. Però m'he decidit per un altra tema. Els concursos de comandaments intermedis, els de caps d'unitat, caps de servei, caf, cue, etc. I per què? Perquè són d'actualitat per la sentència, que suposo coneixeu, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que diu que  a l'últim concurs general de comandaments -no el de Figueres- es van fer unes entrevistes que no figuraven de forma expressa a les bases de la convocatòria, que aquestes entrevistes es van valorar amb un màxim de 10 punts i que era la prova fonamental de decisió ja que l'examen, que també es feia, només es valorava amb un màxim possible de 6 punts. La resolució judicial diu: "declaramos la nulidad de la entrevista exigida en la convocatoria del proceso selectivo a que hace referencia este proceso, con los efectos legales que proceda."

Abans de valorar la sentència, les respostes que han tingut i la meva opinió sobre tot això, vull primer fer una reflexió sobre la forma de puntuar aquests concursos. Si tenim present que l'entrevista s'ha puntuat sobre 10 punts i la formació s'ha puntuat sobre un màxim d'11 punts, les persones que tinguessin la màxima puntuació en aquests dos apartats obtindria 21 punts. Va haver persones que van sumar aquest màxim? doncs sí i moltes d'aquestes persones tenien responsabilitats en els sindicats majoritaris, que per cert també van participar en la redacció de les bases. Així, un funcionari ben capacitat i ben format -i és un exemple real- podia obtenir un 5 a l'entrevista i 4 punts de formació mentre un representant sindical també ben format i ben capacitat obtenia 21 punts. Una distància insalvable, com marquen els números. I hem de tenir present que no tots som tan bons funcionaris com el de l'exemple

I això, malgrat queixes i alguna denúncia, ho hem hagut d'acceptar. Hem vist com els nostres companys promocionaven amb aquestes normes. Ara, en canvi, una sentència judicial ha dit que no tot val i que, en concret, aquesta entrevista no valia i no ns'havia de tenir en compte. Què s'ha de fer ara? Sembla evident, tornar a comptar les puntuacions sense els punts de les entrevistes i tornar a assignar les places amb aquestes noves puntuacions. Igual que es va acceptar aquestes bases fins ara, ara que un tribunal, i no qualsevol tribunal, ha dictat una sentència s'ha d'acatar i acomplir-la.

Sé que aquesta no és l'opinió de tothom. Sé, com diu en Juanma que moltes persones han comprat pisos i han matriculat fills a les escoles i que crearia molts problemes. I té raó. Sé també, com diu en Manuel, que ha passat molt de temps i això ha de marcar uns drets per les persones que van obtenir plaça. I també té raó. Ells, i més persones, pensen que el millor seria sol.lucionar el problema de les persones que van recórrer -a qui he d'estar agraits per haver-ho fet- encara que això signifiqui crear noves places i que ningú no perdi cap plaça. Molt bé, és la seva opinió. Podriem comentar l'opinió dels sindicats però aquest és un tema del qual no parlen i per tant no podem comentar la seva opinió. És cujriós, no? Van participar en la redacció de les bases perìo ara no comenten res d'axiò.

Bé, tornem a la sol.lució. Si creem més places no només consolidem un concurs que el TSJC ha dit que no va ser just sinó que creem més places sense concurs i les assignem digitalment -segurament de forma justa però digitalment. I això és tot? Cap conseqüència més? Com seran els propers concursos, quan es facin - i hem de pensar que seran molt pocs-.? 

Encara hem de veure què fa l'administració. Però els propers concursos no poden ser iguals. Els nostres repressentants haurien de reconéixer que s'han equivocat greument. I que ho han fet pels seus propis interessos. I que pensen rectificar i que treballaran per unes futures bases justes per tothom.  Tots sabem que tenim unes possibilitats de promoció minúscules. Si a sobre continuem consentint uns concursos a mida dels amics de l'administració i de les quotes de cada sindicat, ja sabem el futur que ens espera als altres. I no és gens agradable.

Primer dia

Bon dia. Em dic Manel i sóc treballador penitenciari.
Començo a fer aquest bloc perquè en aquests moments estem passant uns temps complicats. Tothom, evidentment, i també els treballadors penitenciaris. I necessito expressar la meva opinió sobre les coses que ens passen. I també crec que la meva opinió és necessaria. Totes les opinions són necessàries i jo aquí expressaré la meva perquè és l'única que puc expressar de forma sincera.
Aquest bloc,però, també estarà obert també a les opinions que tu vulguis expressar.
Com començo avui, el primer que faré serà presentar-me. Com ja he explicat, em dic Manel. Treballo com a tècnic especialista a la presó d'homes de Barcelona, més coneguda com a Model. Sóc funcionari de carrera. Malgrat això, he decidit utilitzar preferentment en aquest bloc la forma treballador penitenciari per marcar que som treballadors i treballem i per incloure a totes les persones que treballen a les presons i no són funcionaris.
I em presento perquè quan jo anava a assamblees fa molt de temps quan es feien assemblees sempre tenia interès en saber de qui era o a qui representava la persona que parlava. Per això i com a excepció avui parlaré de mi pel que fa a la procedència de les meves opinions.
Així, vaig entrar a presons l'any l'any 1993 a la presó de Quatre Camins. Allà no vaig tenir cap afiliació. Jo volia afiliar-me a CCOO però no vaig tenir l'oportunitat i em vaig estimar més no afiliar-me a cap sindicat.
Posteriorment, vaig arribar a la presó Model. Després d'un temps i de molts esdeveniments vaig intentar novament afiliar-me a CCOO però un dels seus líders que es deia tal José Fermín em va dir que no calia que ho fes. I no vaig insistir més.
Durant molt de temps no vaig considerar prioritari afiliar-me però sí manifestar la meva opinió. Així, durant un temps vaig editar, juntament amb el Fede, una revista que es deia l'Opinió. Segurament, la majoria de vosaltres no la recordarà. Tampoc no cal, era una cosa senzilla i amb el mal costum de signar el nostre nom. Res d'això tan modern d'invertar-se els noms.
Molt temps després em vaig afiliar a l'UGT perquè hi confiava en un dels seus delegats, en Ferran. El que no em va dir en Ferran és que ell marxava del sindicat. Així, una setmana més tard em vaig donar de baixa d'UGT. La meva raó per ser-hi havia desaparegut.
Poc després, amb altres companys i especialment amb l'Esteve, vaig fundar el sindicat UTP. Aquest sindicat va tenir una vida efímera i només es va presentar a unes eleccions. I això gràcies a l'ajut de molts companys.
Fa poc, he participat en un parell de reunions amb membres del sindicat ACAIP, que s'està instal.lant a Catalunya, però he decidit no tenir cap participació en la seva formació ni en el seu funcionament.
En resum, ara mateix no estic afiliat a cap sindicat i per tant la meva opinió no és de cap d'ells.
No sé si té molt d'interès la meva trajectòria. He volgut explicar-la perquè com les opinions, ni la dels altres ni la meva, no surten del no res vull que tothom sàpiga quines influències poden tenir les meves.
Espero no parlar més sobre mi. El que sí vull és parlar sobre totes les coses que estan passant a les presons catalanes. I, com diria el meu amic Juanjo, vull que em llegeixis.