La reclamació de la paga extra i les negociacions del nou acord

Aquests dies assistim a un estrany espectacle. D'una banda, sembla que potser ens retornaran part de la paga extra de nadal de 2012 i d'una altra banda no sabem què hem de fer per aconseguir-ho. I, com moltes altres vegades, són els encarregats de defensar-nos, els sindicats, els que juguen a aquesta cerimònia de la confusió.
Anem per parts. Fa unes setmanes, va sortir als mitjans escrits que el sindicat UGT havia aconseguit que tornessin una part de la paga extra a dos dels seus delegats sindicals, mossos si no m'equivoco, que havien fet una determinada reclamació.
Poc després, aquest mateix sindicat es penjava la medalla, posava un model de reclamació a disposició dels treballadors i encoratjava a presentar-la. De retruc, a més, deia que la reclamació que s'havia posat mitjançant un altre sindicat -CCOO- no era correcta, que no funcionaria i que les persones que havien posat aquesta reclamació havien perdut el temps i que ni tan sols podien ja posar la nova reclamació suposadament correcta del sindicat UGT.
Naturalment, el sindicat CCOO va respondre posant en dubte el model que presentava l'UGT dient que el seu model era el correcte i que la gent que fes el model d'UGT podia gastar molts diners en un procediment contenciós i que el millor seria esperar.
Després, va haver més documents: UGT va tornar a contestar amb un altre document. També CSIF va intervenir dient la seva. Tot plegat, va aconseguir que ningú sabés del cert què s'havia de fer si és que s'havia de fer alguna cosa.
Des del meu punt de vista, com a afiliat a ACAIP em vaig dirigir als meus delegats. Finalment, en comunicació només per a afiliats i sense redactar cap document, de moment, ACAIP recomanava esperar.
Tot això, fa que faci la següent reflexió. Tant complicat és que tothom digui el mateix sobre un tema objectiu com és la possibilitat de recuperar una part de la paga extra de l'any passat? Els treballadors només volem saber què hem de fer per recuperar aquests calés. No volem assistir a un espectacle en què un sindicat intenta penjar-se una medalla i els altres intentar que no pugui fer-ho per penjar-se-la ells.
Això, naturalment, no afecta només la paga extra. Fa poc han començat les negociacions per un nou acord de condicions de treball. Tot sembla indicar que la posició de partida de l'administració serà duríssima amb implicacions en el sou i en l'horari. De debò pensen els nostres sindicats que amb aquesta actitud podran plantar cara de forma eficient o podran motivar-nos a mobilitzarnos si és necessari, que ho serà?

L'exemple, les prioritats i els pactes

Després del últim apunt i després de les coses que han passat, i les que no han passat, he estat reflexionant una mica. I he pensat que quan demanes alguna cosa, quan algú escriu per criticar -amb raó- els altres per algun motiu, ha de ser conscient de no fer exactament allò que critica que fan els altres. I no és únicament un tema de ser sinó també un tema de semblar. L'exemple sempre és la millor sol.lució i en organitzacions com la nostra si l'exemple ve de dalt sempre és molt millor que l'ordre, els pasquins o les demandes. I és millor perquè és més efectiu.

També pensava sobre les prioritats, decidir què és el més important o el més urgent, allò que ha de passar al davant d'altres coses, també importants i de les quals ens agradaria més parlar-ne. Aquí podria posar exemples, i ho faré, per seguir el meu propi raonament. Últimament, un sindicat ha redactat un escrit per dir que no hi assistiria a una entrega de medalles com a protesta per la nostra actual situació laboral. És una posició correcta, sens dubte. És, però, el tipus d'escrit prioritari que cal que redacti. Penso sincerament que no. I tenia més exemples però no he volgut posar el més  fàcil, que consti.

És evident que tinc la meva opinió sobre què és prioritari actualment. Ho vaig escriure en el darrer apunt, l'acord de condicions de treball pels propers dos anys. No s'ha produït cap moviment en aquest sentit. Després del document d'UGT cap altre sindicat ha fet pública la seves propostes. Hem de pensar que estan preparant els seus documents.

I aquí arribem al tema dels pactes. Tots el treballadors penitenciaris estem al mateix vaixell. Tots els que portem l'uniforme penitenciari  som del mateix equip. I hem de jugar tots en equip i pels interessos de tots. Aquest seria el primer pacte. Hem de lluitar per tal que tots hi guanyem, no només uns quants. Parlo, com ja feia l'últim cop, de concursos, de permutes, de substitucions i totes les formes de promoció que puguin sorgir. Parlo també que cap sindicat no posi els seus interessos per sobre dels del treballador per aconseguir algun avantatge -parlo per exemple d'eleccios sindicals- i parlo també de fer un pacte amb nosaltres mateixos per implicar-nos tots. Tots hem de col.laborar pel bé de tothom i no he consentir que ningú ens impedeixi participar. I tots hem de tenir molt clar què vol dir la participació: facilitar informació, és clar. Però també, i sobre tot, fer propostes, discutir-les i aprovar-les. Perquè, després, allò que es negocii ens afectarà a tots els que treballem cada dia. No podem consentir que les propostes que vagin a negociació no siguin també les nostres.

Rumors i propostes

Des que vaig decidir tornar a escriure aquest modest blog, vaig pensar quins podien ser els temes a tractar. Un que va venir ràpidament al cap, va ser el dels rumors. Cada dia, al nostre àmbit es propaguen rumors més o més interessats, innocents o no sobre totes les qüestions possibles. 

Però volia incidir, ara, en aquells que tenen a veure amb la nostra feina i amb les nostres condicions laborals: que si tindrem paga, si no, si tancaran aquest o aquell centre, si farem aquest o aquell horari, si les xinxes existeixen o no... Fins i tot tinc la teoria que la nostra pròpia direcció general llença rumors sobre un empitjorament de les condicions laborals a veure com reaccionem. Penso que els rumors creen un estat d'opinió determinat i per això és molt important que hi hagi rumors positius. Així, m'apunto al rumor que diu que l'any que ve ens tornaran els dies de festa perduts

Nogensmenys -que és una paraula que m'agrada molt-, estareu d'acord amb mi que és molt més important la realitat, allò que ens passa i allò que ens pot passar realment. I quin és nostre futur proper. Un d'ells quedarà escrit en el nou acord de condicions laborals la vigència del qual acaba a final d'any. 

Aquest dies, i és d'agrair, els companys del sindicat UGT han fet públic un document a les propostes que ells presenten per millores les condicions laborals del nostre col.lectiu. Està disponible als centres però qui el vulgui consultat en línia, pot fer-ho a 

http://www.ugtpresons.com/antiga/modules.php?name=News&file=article&sid=2169

Aquí em referiré, de forma breu a algunes de les seves propostes. Amb un ànim molt clar: mostrar-me d'acord o en desacord amb les seves propostes, esmenar-les o complementar-les i, amb absoluta modèstia proposar alguna cosa més. I convido tothom que llegeixi aquest article que faci el mateix per tal que les persones que negociin això puguin tenir totes les nostres idees i puguin representar-les, si volen.

En primer lloc, parla de retribucions per demanar bàsicament que el programa PRP s'integri en el complement específic i que es negocii un nou programa d'incentivació. D'acord. Sobta, però, que no hi hagi cap referència a la paga extra de l'any 2014.És cert,. m'ho ha remarcat un company, que això seria tema de la mesa general i no del nostre sector. A mi, malgrat concedir-ho, em continua sobtant. Crec que la paga extra és un element imprescindible de la negociació ja que Catalunya serà un dels pocs llocs de l'estat on no es pagarà. Malgrat això, esperarem notícies de la mesa general.

Continua el document parlant dels interins de rehabilitació. Res a objectar, sembla de justícia. 

No vull ser massa exhaustiu en l'anàlisi del document, que com ja he dit es pot consultar. Semblen bones pensades demanar els canvis sense limitació i la millora de les hores de judici i, per tant, res a objectar.

Arribem, finalment, al tema dels concursos. El document li dedica molt d'espai. És normal, tots tenim aspiracions i no volem quedar-nos per sempre més a un pati sense cap augment de categoria professional. I en  aquest aspecte el document és ambiciós i està bé que ho sigui. 

Hi ha un plantejament previ, però. La forma i els barems amb els quals se celebraran tots aquests concursos. Vull ser clar sense ser ofensiu per ningú.Tenim un sistema basat, sobretot, en dos conceptes: la formació i l'antiguitat. Aquest segon concepte és objectiu i no requereix cap esforç. El primer,en canvi, requereix d'un esforç per millorar però també té una voloració arbitrària. I no només la seva valoració sinó que a l'hora de concedir aquesta formació també es fa d'una forma arbitrària.

Intentaré ser més clar. Un funcionari que sigui alliberat, tingui crèdit horari o sigui delegat ha tingut en l'apartat de formació uina puntuació molt més alta que la resta del personal en tots els concursos. No vull incidir en els motius però que aquesta dada és objectiva és absolutament clar. Per tant, importa molt quins seran els barems dels propers concursos abans de fer-los. Si, per exemple, l'apartat formació tingués encara més importància i l'apartat antiguitat en tingués menys de la que té ara -tal i com diu també un altre rumor- això faria que les persones que no tinguessin una relació especial amb el seu sindicat no podrien obtenir gairebé cap plaça en aquests concursos. La demanda de concursos i la seva negociació, per tant, seria una possibilitat clara que obtinguessin plaça només les pesones que estan negociant aquests concursos.

Sé que sóna lleig però tots sabem que això és, bàsicament, la veritat. Per tant, caldria un pacte entre els companys sindicalistes i la resta de companys per no potenciar més la formació per sobre de l'antiguitat, com a mínim. M'agradaria pensar que estan disposats a fer aquest pacte abans de demanar-nos cap esforç de mobilització.

Per últim, també pel que fa als concursos, m'agradaria proposar una cosa. Per què els funcionaris d'interior no podem concursar a les places d'àrea mixta des de la nostra plaça d'interior i a l'inrevès. M'explico. Un funcionari que treballa a interior vol concursar a comunicacions. Per fer-ho, actualment, ha de concursar primer a àrea mixta i al proper concurs intentar guanyar la plaça de comunicacions. Per què no fer-ho en un únic concurs. I a l'inrevès, des d'àrea mixta concursar a una plaça concreta d'interior sense haver de fer dos concursos. No sembla que això costi calers i dóna més possibilitats de promoció

Bé, per avui, no escric més. Serien molt interessants les vostres aportacions, com ja he dit. 

Acabo, un altre cop dono les gràcies als companys de l'UGT per fer públic aquest document i encoratjo els altres sindicats que facin el mateix aviat.

Un nou començament

Fa uns mesos vaig començar a escriure aquest blog. No en vaig fer masssa publicitat. No es tractava d'això, simplement volia exposar la meva opinió sobre algunes coses.. Si algú ho llegia bé i si no ningú no ho feia, tampoc no passava res.
Poc després, mogut per les circumstàncies que estem passant a la nostra feina i influït per l'opinió d'alguns companys de feina, em vaig afiliar al sindicat ACAIP, vam forçar una assemblea i em vaig presentar com a candidat a delegat.
En aquestes circumstàncies no em va semblar correcte continuar escrivint aquí. Creia que era una mica incompatible.
Com sabeu, malgrat rebre els vots d'alguns de vosaltres, la major part dels nostres companys van decidir votar l'altre candidat, el candidat que ja hi era i que, per tant, continua sent-hi.
No es tracta de parlar més sobre això, potser ja n'hem parlat massa. Però el fet de no ser candidat no vol dir, en cap cas, que no pugui expressar la meva opinió sobre els temes que afecten la nostra feina i les nostres condicions de treball. I és el que penso fer en aquest blog.M'hauria agradat fer-ho també dins el meu sindicat però sembla que, de moment, només està previst explicar incidències. I, sincerament, a mi això no em sembla suficient. Per tot això, ho faré des d'aquí. I us convido a fer el mateix. M'agradaria que participeu amb mi, que llegiu però també que comenteu i que escriviu. Aquest espai aspira a ser un dels llocs on tothom pugui exposar les seves opinions, fer les seves propostes i criticar tot allò que calgui.
Penseu que, en moltes altres coses, si no ho fem nosaltres ho farà algú altre. I no tenim cap garantia que ho faci millor. Desgraciadament, ens afectarà igual i per tant no ens podem desentendre.

Assemblea!

Últimament parlo molt de pel.lícules. Deu ser que sento nostàlgia. O que fa molt que no vaig al Capri, el millor cinema del món. El cert és que ara recordo una pel.lícula: Pirates del Carib. Un dels pirates es veia en una situació compromesa, rodejat d'enemics pirates i abans de ser mort deia: parlament! i tots els altres, molestos, havien de deixar d'atacar-lo i havien de començar a parlar o fer una mena de negociació. No els agradava gens però estaven obligats, ho tenien claríssim, no dubtaven ni un segon ni posaven cap mena d'excusa com que Tortuga no els deixava fer-ho o que no es podia fer i si no hi estaves d'acord havier d'apel.lar el Capità Barbanegra o el Comitè de Garanties Pirates. Cessaven les hostilitats i es feia això del parlament perquè l'altre ho havia demanat i hi tenia dret. Punt.

Personalment, considero que l'equivalent actual al nostre món seria: Assemblea! Imagineu-vos la situació. Et sents malament perquè el teu delegat et parla massa de cursets que a ell li puntuaran el doble i abans que t'assalti, li crides: Assemblea! i es posa lívid. Però la fa.
O la teva delegada, que aspira legítimament a cap d'unitat, t'està explicant l'última recepta de pastís mentre et demana el vot per correu. Quan es despista, li dius a cau d'orella però amb determinació: Assemblea! i tot li canvia de cop. Però la fa.
O el delegat cap d'unitat pesant, que a vegades diu que no és delegat encara que té una mica de temps de crèdit horari, t'està parlant d'història antiga per defugir qualsevol crítica. Si para un moment per agafar aire, t'aixeques i crides: Assemblea! I has canviat la història mundial dels últims mil anys. Però la fa. I per què? Perquè saben que hi estan obligats.

Llavors, perquè al món real, no es fan assemblees.? Perquè els nostres sindicats ja no mantenen aquest costum ancestral i si hi senten a parlar tenen un pànic irracional i intenten que no se celebrin mai, utilitzant tota mena d'arguments ja siguin vertaders o falsos?  Si fins i tot celebren consultes i referèndums, amb el que costa ara fer-los perquè no celebren una humil assemblea on la gent es pugui expressar lliurement, fer les preguntes que calgui o fins i tot criticar-los una mica? 

No puc contestar aquestes preguntes. És una lògica que no puc entendre. Personalment, sempre he pensat que no hi ha una legitimitat més gran que sentir-se recolzat pels teus companys reunits en assemblea.  Quan convoques una assemblea i la superes pots anar orgullós pel món perquè ara sí que tens una mica d'importància com a sindicalista. I si no la superes, com a mínim, guanyes una capa de dignitat important i pots parlar de democràcia sense posar-te vermell. Sempre hi guanyes.
 En canvi, si no la convoques quedes malament perquè has tingunt por de l'opinió dels teus companys i agafes fama de poc democràtic.

Però, desenganyem-nos. Pel que sigui, als nostres amics sindicalistes no els agraden les assemblees i no tenen cap intenció de convocar-les si troben cap altra sortida, honorable o no. I si de cas la fan, la faran a un lloc petit, ferèstec i amb moltes  escales. I segur que se'ls oblida donar-li massa publicitat no sigui que pugueu assistir vosaltres. Potser és que, en el fon, els feu por.

Si de cas, provem-ho. Com a mínim, serà divertit. La propera vegada que veieu un delegat o delegada, sigui cap d'unitat, cap de serveis o tot el contrari,  del vostre sindicat, sigui quin sigui, abans que s'apropi massa li dieu amb un somriure ben gran -potser una reverència seria massa-: Assemblea!

Regles de compromís

Si no recordo malament, així es deia una pel.lícula que no vaig acabar de veure. I com fem molts de nosaltres amb moltes coses, m'he apropiat de les paraules per donar-los el sentit que a mi m'ha semblat bé.
Considero que quan algú es compromet a fer alguna cosa, ho ha de fer de debò. No pot fer-ho a mitges o pensant girar cua a meitat de camí. Això podria ser vàlid per aquest bloc. Quan el vaig començar, no tenia prou forces per escriure de forma habitual. En el meu descàrrec, puc dir que tampoc no en vaig fer cap mena de publicitat. Així, no vaig decebre massa gent. Això, nogensmenys, no altera la tesi principal. I per això, he tornat a escriure. I espero que a partir d'ara els meus escrits seran més habituals.
Però, els compromisos no s'acaben en aquesta plana. Crec que tots som conscients dels problemes que tenim com a treballadors penitenciaris. Ens ho recorden cada setmana, gairebé cada dia. Podria citar molts exemples,  en diré només alguns: les acusacions per tortures contra uns treballadors de Quatre Camins, la denúncia dels sindicats CCOO i UGT  contra uns companys de la Model i l'informe que recomana a la Generalitat que la major part dels llocs de treballs de l'administració no sigui coberta per funcionaris sinó per personal laboral. I tots sabem que podria mencionar moltes més coses: fugues, presumpta pornografia infantil, suspensió de funcionaris per pressumpta introducció d'objectes i substàncies.
Podem resumir-ho de forma breu: estem rebem agressions de tal magnitud que no només posen en qüestió les condicions i la naturalesa de la nostra feina sinò també la seva mateixa existència, la possibilitat de realitzar el treball amb les garanties i els mitjans adients i, fins i tot, la possibilitat de rebre un sou digne  que  ens permeti viure i mantenir les nostres famílies.
Quan arribes a aquesta conclusió, hi ha dues opcions: resignar-te i esperar que vagin passant les coses d'una forma més o menys inevitable o intentar, dins de les teves limitacions, fer alguna cosa per tal que les coses que ens importen com a treballadors penitenciaris millorin.
Personalment, he decidit seguir aquesta segona opció. I com he dit abans dins de les meves limitacions. De fet, ja vaig fer el primer pas quan vaig començar a escriure aquest blog. Volia deixar constància de les meves opinions sobre els nostres problemes. Evidentment, això no és suficient. I ja fa temps que ho sé. El camí lògic és el treball sindical. El treball sindical digne, podríem afegir. Aquell que va dirigir a intentar canviar a millor les coses per tothom d'una forma justa i no aquell que es preocupa per trepar de forma individual trepitjant, si cal, els altres per arribar dalt de tot i que desgraciadament hem vist molt sovint, en versions més suaus o més salvatges. I ho dic, molts ho sabeu, amb l'experiència prèvia d'haver estar en un sindicat, UTP, que no va funcionar.
I tot això em porta a explicar que he fet un segon pas: m'he afiliat al sindicat ACAIP. Ho he fet després d'una gran reflexió, després de valorar altres opcions i després d'escoltar alguns companys l'opinió dels quals valoro especialment. Segurament no tots estareu d'acord en què sigui la millor opció. Alguns diran que és un sindicat de fora o que està marcat ideològicament, altres diran que com aquí comença de zero hauria estat millor afiliar-se a un dels sindicats majoritaris per no dividir més la gent.
De fet, jo he pensat aquestes coses i les he acabat rebutjant. He arribat a la conclusió que els sindicats han de defensar els treballadors i no preocupar-se per les etiquetes que algú els posin -o els posem-. També he valorat l'opció d'afiliar-me a algun dels sindicats majoritaris. També l'he rebutjada. No només perquè no ens han defensat prou -cosa que estava disposat a perdonar amb el que està caient- sinò sobretot perquè els sindicats que denuncien els propis treballadors per criticar-los no entren dins el que jo considero un sindicat. Malgrat això, puc entendre que no tothom estigui d'acord amb aquestes opinions. En la meva decisió ha influit molt la confiança en moltes persones que hi són en aquest sindicat i el pensament que amb aquestes persones es poden fer moltes coses.
No vull estendre'm més. Ja m'està quedant un article massa llarg i no massa ben lligat.  Simplement, us diré que si he fet aquest pas voldré fer un més: participar a la vida del sindicat per tal que sigui un sindicat que em faci sentir orgullós i que defensi adequadament els treballadors penitenciaris. I us demano a tots que, cadascú a la vostra manera, intenteu canviar les coses amb el vostre petit i necessari esforç. No penseu que es podrà canviar res només amb el treball d'una, dos o tres persones.
Espero que aquest nou compromís no sigui incompatible amb aquest blog ara que he començat a escriure de nou.  Ens lleguim.

La dura realitat

Si mireu el lateral d'aquest bloc, podreu veure que he afegit enllaços als principals sindicats. No vull fer favoritismes però m'ha semblat normal començar pels que estan presents a les taules de negociació. És convenient consultar-les per estar informat. La millor web en aquest aspecte és la de l'UGT. És la que presenta millor les notícies i és molt fàcil accedir-hi. La pitjor de les tres és possiblement la de CATAC que està molt poc actualitzada. Però això només és pel que fa a l'accés a les seves pàgines.
No volia, evidentment, parlar només d'això. Volia analitzar una mica la posició dels sindicats sobre uns quants temes. I això després de llegir les notícies que han publicat després de la reunió amb la Direcció General del passat dia 8 -per cert avui tenen una altra reunió-.
Parlen de moltes coses, les podeu consultar a les seves planes. Avui volia parlar d'alguna d'aquestes coses. Aquelles que tenen a veure amb les condicions diàries de feina als nostres centres. No dic que la resta de coses no siguin importants però com ja les tenim presents habitualment, avui he volgut parlar de les que no reparem habitualment.
Per fi els sindicats parlen d'àrees de descans i del que anomenen màquines de vending. Pot semblar una tonteria però la gent que fa nits i que vol menjar alguna cosa, prendre un cafè o preparar-se alguna cosa calenta per sopar sap perfectament del que parlo. I de com és de frustant no poder-ho fer amb un mínim de condicions. I són coses de les que habitualment no es parla. Potser perquè no són tan importants. Potser perquè en molts casos ha desaparegut la presència sindical als centres. Senzillament perquè no tenim delegats a interior mirant de sol.lucionar les coses o potser perquè els que hi són es dediquen a altres coses o potser perquè s'amaguen i els fa vergonya dir que són delegats de tal o qual sindicat. En qualsevol cas, és un petit drama. Algú ha de denunciar les mancances i les disfuncions i, ens agradi o no, els millors per fer-ho són els sindicats. I més tard o més d'hora s'hauran de plantejar tornar als centres i sortir de l'anonimat.
En un altre ordre de coses, si comparem la valoració d'UGT i de CCOO sobre la reunió veiem que no valoren els mateixos temes. Comparo només aquestas dos sindicats perquè CATAC no fa cap valoració de la reunió.  A la plana de l'UGT parla de l'existència de xinxes a la pressó Model mentre que a la valoració de CCOO no es fa. Per què? Per UGT són importants i per CCOO no ho són? De fet, fins i tot UGT diu que no s'hauria de parlar d'això en una reunió amb la Direcció General.
És un greu error. I tant que s'ha de parlar. No hauria d'haver aquest problema però si existeix se n'ha de parlar. I més important, se n'ha de sol.lucionar. És exactament el mateix problema, la gent que no treballa a interior no pot valorar correctament les problemàtiques d'interior.
La sol.lució torna a ser la mateixa. Els sindicats han de tornar als centres i fer la seva feina sindical. Amb humilitat i honestedat. Assumint les errades i intentar sol.lucionar els problemes.
Esperarem la valoració de la propera reunió. Mestrentant, manifesteu la vostra opinió. És una opinió important.