Si no recordo malament, així es deia una pel.lícula que no vaig acabar de veure. I com fem molts de nosaltres amb moltes coses, m'he apropiat de les paraules per donar-los el sentit que a mi m'ha semblat bé.
Considero que quan algú es compromet a fer alguna cosa, ho ha de fer de debò. No pot fer-ho a mitges o pensant girar cua a meitat de camí. Això podria ser vàlid per aquest bloc. Quan el vaig començar, no tenia prou forces per escriure de forma habitual. En el meu descàrrec, puc dir que tampoc no en vaig fer cap mena de publicitat. Així, no vaig decebre massa gent. Això, nogensmenys, no altera la tesi principal. I per això, he tornat a escriure. I espero que a partir d'ara els meus escrits seran més habituals.
Però, els compromisos no s'acaben en aquesta plana. Crec que tots som conscients dels problemes que tenim com a treballadors penitenciaris. Ens ho recorden cada setmana, gairebé cada dia. Podria citar molts exemples, en diré només alguns: les acusacions per tortures contra uns treballadors de Quatre Camins, la denúncia dels sindicats CCOO i UGT contra uns companys de la Model i l'informe que recomana a la Generalitat que la major part dels llocs de treballs de l'administració no sigui coberta per funcionaris sinó per personal laboral. I tots sabem que podria mencionar moltes més coses: fugues, presumpta pornografia infantil, suspensió de funcionaris per pressumpta introducció d'objectes i substàncies.
Podem resumir-ho de forma breu: estem rebem agressions de tal magnitud que no només posen en qüestió les condicions i la naturalesa de la nostra feina sinò també la seva mateixa existència, la possibilitat de realitzar el treball amb les garanties i els mitjans adients i, fins i tot, la possibilitat de rebre un sou digne que ens permeti viure i mantenir les nostres famílies.
Quan arribes a aquesta conclusió, hi ha dues opcions: resignar-te i esperar que vagin passant les coses d'una forma més o menys inevitable o intentar, dins de les teves limitacions, fer alguna cosa per tal que les coses que ens importen com a treballadors penitenciaris millorin.
Personalment, he decidit seguir aquesta segona opció. I com he dit abans dins de les meves limitacions. De fet, ja vaig fer el primer pas quan vaig començar a escriure aquest blog. Volia deixar constància de les meves opinions sobre els nostres problemes. Evidentment, això no és suficient. I ja fa temps que ho sé. El camí lògic és el treball sindical. El treball sindical digne, podríem afegir. Aquell que va dirigir a intentar canviar a millor les coses per tothom d'una forma justa i no aquell que es preocupa per trepar de forma individual trepitjant, si cal, els altres per arribar dalt de tot i que desgraciadament hem vist molt sovint, en versions més suaus o més salvatges. I ho dic, molts ho sabeu, amb l'experiència prèvia d'haver estar en un sindicat, UTP, que no va funcionar.
I tot això em porta a explicar que he fet un segon pas: m'he afiliat al sindicat ACAIP. Ho he fet després d'una gran reflexió, després de valorar altres opcions i després d'escoltar alguns companys l'opinió dels quals valoro especialment. Segurament no tots estareu d'acord en què sigui la millor opció. Alguns diran que és un sindicat de fora o que està marcat ideològicament, altres diran que com aquí comença de zero hauria estat millor afiliar-se a un dels sindicats majoritaris per no dividir més la gent.
De fet, jo he pensat aquestes coses i les he acabat rebutjant. He arribat a la conclusió que els sindicats han de defensar els treballadors i no preocupar-se per les etiquetes que algú els posin -o els posem-. També he valorat l'opció d'afiliar-me a algun dels sindicats majoritaris. També l'he rebutjada. No només perquè no ens han defensat prou -cosa que estava disposat a perdonar amb el que està caient- sinò sobretot perquè els sindicats que denuncien els propis treballadors per criticar-los no entren dins el que jo considero un sindicat. Malgrat això, puc entendre que no tothom estigui d'acord amb aquestes opinions. En la meva decisió ha influit molt la confiança en moltes persones que hi són en aquest sindicat i el pensament que amb aquestes persones es poden fer moltes coses.
No vull estendre'm més. Ja m'està quedant un article massa llarg i no massa ben lligat. Simplement, us diré que si he fet aquest pas voldré fer un més: participar a la vida del sindicat per tal que sigui un sindicat que em faci sentir orgullós i que defensi adequadament els treballadors penitenciaris. I us demano a tots que, cadascú a la vostra manera, intenteu canviar les coses amb el vostre petit i necessari esforç. No penseu que es podrà canviar res només amb el treball d'una, dos o tres persones.
Espero que aquest nou compromís no sigui incompatible amb aquest blog ara que he començat a escriure de nou. Ens lleguim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada