Assemblea!

Últimament parlo molt de pel.lícules. Deu ser que sento nostàlgia. O que fa molt que no vaig al Capri, el millor cinema del món. El cert és que ara recordo una pel.lícula: Pirates del Carib. Un dels pirates es veia en una situació compromesa, rodejat d'enemics pirates i abans de ser mort deia: parlament! i tots els altres, molestos, havien de deixar d'atacar-lo i havien de començar a parlar o fer una mena de negociació. No els agradava gens però estaven obligats, ho tenien claríssim, no dubtaven ni un segon ni posaven cap mena d'excusa com que Tortuga no els deixava fer-ho o que no es podia fer i si no hi estaves d'acord havier d'apel.lar el Capità Barbanegra o el Comitè de Garanties Pirates. Cessaven les hostilitats i es feia això del parlament perquè l'altre ho havia demanat i hi tenia dret. Punt.

Personalment, considero que l'equivalent actual al nostre món seria: Assemblea! Imagineu-vos la situació. Et sents malament perquè el teu delegat et parla massa de cursets que a ell li puntuaran el doble i abans que t'assalti, li crides: Assemblea! i es posa lívid. Però la fa.
O la teva delegada, que aspira legítimament a cap d'unitat, t'està explicant l'última recepta de pastís mentre et demana el vot per correu. Quan es despista, li dius a cau d'orella però amb determinació: Assemblea! i tot li canvia de cop. Però la fa.
O el delegat cap d'unitat pesant, que a vegades diu que no és delegat encara que té una mica de temps de crèdit horari, t'està parlant d'història antiga per defugir qualsevol crítica. Si para un moment per agafar aire, t'aixeques i crides: Assemblea! I has canviat la història mundial dels últims mil anys. Però la fa. I per què? Perquè saben que hi estan obligats.

Llavors, perquè al món real, no es fan assemblees.? Perquè els nostres sindicats ja no mantenen aquest costum ancestral i si hi senten a parlar tenen un pànic irracional i intenten que no se celebrin mai, utilitzant tota mena d'arguments ja siguin vertaders o falsos?  Si fins i tot celebren consultes i referèndums, amb el que costa ara fer-los perquè no celebren una humil assemblea on la gent es pugui expressar lliurement, fer les preguntes que calgui o fins i tot criticar-los una mica? 

No puc contestar aquestes preguntes. És una lògica que no puc entendre. Personalment, sempre he pensat que no hi ha una legitimitat més gran que sentir-se recolzat pels teus companys reunits en assemblea.  Quan convoques una assemblea i la superes pots anar orgullós pel món perquè ara sí que tens una mica d'importància com a sindicalista. I si no la superes, com a mínim, guanyes una capa de dignitat important i pots parlar de democràcia sense posar-te vermell. Sempre hi guanyes.
 En canvi, si no la convoques quedes malament perquè has tingunt por de l'opinió dels teus companys i agafes fama de poc democràtic.

Però, desenganyem-nos. Pel que sigui, als nostres amics sindicalistes no els agraden les assemblees i no tenen cap intenció de convocar-les si troben cap altra sortida, honorable o no. I si de cas la fan, la faran a un lloc petit, ferèstec i amb moltes  escales. I segur que se'ls oblida donar-li massa publicitat no sigui que pugueu assistir vosaltres. Potser és que, en el fon, els feu por.

Si de cas, provem-ho. Com a mínim, serà divertit. La propera vegada que veieu un delegat o delegada, sigui cap d'unitat, cap de serveis o tot el contrari,  del vostre sindicat, sigui quin sigui, abans que s'apropi massa li dieu amb un somriure ben gran -potser una reverència seria massa-: Assemblea!